Eleccions municipals 1979. Apunts d’història tarragonina del segle XX.

Les eleccions legislatives de l’1 de març de 1979 van ser el teló de fons de les municipals del dia 3 d’abril del mateix any. Els socialistes van guanyar àmpliament a Tarragona, tot beneficiant-se de l’oposició al consistori franquista; per exemple en el tema de l’abastament de l’aigua a la ciutat. També s’ha de dir que la Unió del Centre Democràtic (UCD) començava a estar desgastada, malgrat les viscòries al conjunt d’Espanya. Es van presentar nou candidatures efectives al consistori tarragoní: Convergència i Unió (CiU) encapçalada per Josep Senda Navarro; Coalición Democática (Alianza Popular) amb Joan Estil·les; Candidatura per la Participació del Veïns (CPV) amb Francesc Xammar de cap de llista; Movimient Comunista de Catalunya-Organització d’Esquerra Comunista (MCC-OEC) encapçalada per Matilde Sentís Canet; Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) amb Sebastià Barrufet; Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) amb Josep Maria Recasens Comes; Centristes de Catalunya-UCD amb Àngel Vallvè; Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) amb Josep A Baixeras Sastre i Organització Revolucionaria de Treballadors (ORT) amb Ramon Lamas Abad. Els resultats van ser va ser: PSC: 10895 vots (8 regidors); PSUC: 9160 vots (6 regidors); CC-UCD 8545 vots (6 regidors); CiU: 5949 (4 regidors); CPV: 2807 vots (2 regidors); ERC: 2129 (1 regidor).

El 19 d’abril Josep Recasens Comes esdevenia el primer alcalde democràtic de Tarragona des de 1939. La seva primera acció va ser simbòlica: trametre un telegrama al president de govern Adolfo Suárez demanant-li la immediata discussió a les Corts de l’Estatut de Catalunya com a reconeixement del poble català.

Per a saber-ne més:

Ferrer, Maria Antònia. Història de Tarragona : una ciutat mediterrània. Tarragona : Arola, 2006.

Jordà i Fernández, Antoni. Història de la ciutat de Tarragona. 2a. edició. Valls : Cossetània, 2019.

Panadès, Antoni. La Transició des de la plaça Imperial Tàrraco 1976-1982 : Política i societat. Tarragona : s.n., 2009

25 anys d’ajuntaments democràtics : reflexions sobre el municipalisme / [coordinació: Antoni Jordà Fernández]. Tarragona : Diputació de Tarragona, 2004

“Cartas después de guerras” de Manuel Rifaterra Aguilar. Novetat 2020.

Rifaterra Aguilar, Manuel. Cartas después de guerras.  Tarragona : Silva, 2020.

Manuel Rifaterra Aguilar havia nascut a Alcorisa (Terol) el 1899. Quan tenia 20 va ser cridat com a soldat de lleva per anar a la Guerra del Marroc. Un cop desmobilitzat es va reincorporar a l’empresa familiar dedicada a la construcció, activa pel baix Aragó. Militant de Izquierda Republicana, partit fundat per Manuel Azaña, en esclatar la Guerra Civil, s’incorpora a l’exèrcit de la República com a tinent, a més de ser comissari d’abastaments. Participa a la batalla de Belchite, on va obtenir el grau de capità. En travessar la frontera amb França va ser internat al camp de concentració del Barcarés, districte de Perpinyà. Per sortir-ne es va allistar a la 86a. Compagnie de travailleurs étrangers (CTE), destinada primer als Alps i després a la línia Maginot. En ser fet presoner pels nazis a començaments del 1941 va ser traslladat al camp d’extermini de Mauthausen. Gràcies al seu ofici de paleta i a les seves dots d’organització va poder resistir, alhora que facilitava la supervivència de molts altres presoners,  i presenciar l’alliberament del camp el 5 de maig de 1945. No obstant, va necessitar dos anys de cures i de rehabilitació per a poder tornar a treballar. Ho feu en el sector de la construcció al costat de Sebastià Espallargas a Lamalou-les-Bains al Departament d’Hérault. El 1949 la seva família – la seva dona Isabel, els fills Urbano, Manuel i Ángeles- va travessar il·legalment la frontera francesa per poder viure tots junts a Lamalou i Béziers. El 1969, Manuel Rifaterra torna a Espanya, tot alternant les estades a Tarragona i a Parmain, prop de París, on va morir el 1980 i on va ser enterrat amb honors militars.

El llibre inclou els escrits de dedicatòria dels néts de Manuel Rifaterra; les cartes, la major part de contingut familiar, on expressa valors de progrés, treball i llibertat; la reproducció de documents que donen fe dels atzars de la seva biografia i, finalment, una col·lecció de fotografies de l’àlbum familiar.

Podeu consultar aquí la web Aragoneses, exilio, resistencia y deportación. Podeu consultar aquí la web del Banc de la Memòria Democràtica (Deportats catalans i espanyols als camps nazis).

“Ulldemolins setcentista. La vida en una vila del comtat de les Muntanyes de Prades al segle XVIII” de Salvador-J. Rovira i Gómez. Novetat 2020.

Rovira i Gómez, Salvador-J. Ulldemolins setcentista. La vida en una vila del comtat de les Muntanyes de Prades al segle XVIII.  Tarragona : Silva, 2020.

A la introducció del seu llibre Salvador-J. Rovira i Gómez  justifica la redacció del treball perquè “Enllestits els dos volums del temps dels Àustria en els que hem fet una aproximació personal a Ulldemolins dels segles XVI i XVII, ens hem decidit a investigar l’Ulldemolins del segle XVIII, és a dir, el temps en què la vila estigué sotmesa al règim borbònic sota els regnats de Felip V, Lluís I, novament Felip V, Ferran VI, Carles III i Carles IV. D’aquesta manera completem l’edat moderna en el sentit acadèmic del terme.”

El primer capítol vol fer entenedora, de manera succinta, la història general del segle XVIII a Catalunya i a Espanya. Així, situa la Guerra de Successió, el tractat d’Utrecht, el Decret de Nova Planta i també. els condicionaments  demogràfics,  les transformacions agràries i l’economia d’aquell moment,  per acabar amb una breu anàlisi de les circumstàncies que donaren pas a la Guerra Gran. Els dos capítols següents descriuen respectivament el règim administratiu i el municipal de la població, concretant els noms de càrrecs i autoritats. Els aspectes demogràfics locals i de fisonomia urbana de la localitat ocupen els dos següents apartats.

La major part del llibre analitza els grups socials. Hi identifica famílies i individus segons el seu ofici. Aporta els noms de la comunitat de preveres i també el dels apotecaris, basters, boters, candelers de cera, cirurgians, cistellers, escultors, espardenyers, ferrers, fusters, gitanos, marxants. mestres de cases, metges, mestres, moliners, negociants, notaris, nuncis, organistes, pagesos, paraires, pastors, pedrenyalers, sabaters, sastres, sedassers i teixidors.  Uns breus apunts sobre compravendes, el carboneig, el cadastre, els contractes de rabassa morta i les vendes a carta de gràcia  mostren una part de la realitat econòmica i jurídica de l’Ulldemolins del segle XVIII. Els apartats dedicats a les ermites, les guerres i a l’actitud davant de la mort tanquen el llibre.

Tant a la introducció com a la cloenda Salvador-J Rovira i Gómez lamenta la pèrdua de documentació municipal produïda el 1936, però confia que surtin a la llum nous documents en mans ara de particulars i que l’ordenació de la documentació senyorial del comtat de Prades aporti noves dades. Ajudaran a cobrir buits i llacunes històriques.

Primer concurs de castells 1932. Apunts d’història tarragonina del segle XX.

A les festes de Santa Tecla 1932 va tenir lloc el primer concurs de castells. Es va celebrar el dia 2 d’octubre a les tres de la tarda a la plaça de braus de Tarragona. La companyia de trens Madrid-Zaragoza-Alicante (MZA) va posar trens especials des de Barcelona i algunes companyies d’autobusos van organitzar serveis especials. Van participar-hi les colles Nova i Vella de Valls i les colles Nova i Vella de Tarragona. Les tres colles del Vendrell no van participar-hi en protesta per l’empresonament d’un sindicalista del poble. El violoncel·lista Pau Casals va exercir de president del jurat, acompanyat d’Amadeu Martorell, Francesc Blasi Vallespinosa, Martí Güell, Bonaventura Ollé i Jaume Mercadé. La Colla Vella de Valls va guanyar el trofeu de la Generalitat i 3000 pessetes. El segon lloc va ser per a la Colla Nova de Valls, que es va endur el trofeu de l’ajuntament de Tarragona i 2.000 pessetes. La Colla Vella de Tarragona van ser els tercers, obtenint el trofeu de l’ajuntament de Valls i 1.250 pessetes.

Per a saber-ne més:

Enciclopèdia castellera / director: Xavier Brotons Navarro. Valls : Cossetània, 2017. 6 v.

Jaria i Manzano, Jordi. Història dels concursos de castells. Tarragona : El Mèdol, 1996.

Consulteu aquí el resultat del Concurs.

“Les Escoles de la Figuera”. Exposició sobre les vivències a una escola rural.

S’ha allargat el termini per visitar l’exposió sobre l’escola de la Figuera.  L’exposició  és una proposta de Carme Barberà, mestra al centre entre 1988 i 2006. La documentació és de Quico Garcia i Maria Garcia Barberà, mentre que Francesc Vidal s’ha encarregat del disseny.

L’Escola Sant Pau de la Figuera va ser l’escola del poble. Es va construir durant la dècada del 1920 i es va tancar l’any 2005 per falta d’alumnat. Durant els anys de la República i de la dictadura va tenir dues classes diferenciades, la dels xiquets i els de les xiquetes. Amb l’arribada de la democràcia les dues escoles es van unificar. L’any 1988 va formar, juntament amb les escoles de Cabassers, el Molar, Gratallops i el Lloar, la ZER Priorat Oest, una de les primeres zones escolars rurals de Catalunya. 

Carme Barberà ens diu que l’exposició: […] pretén recollir bocinets d’història d’aquest lloc i de les persones que n’han format part. Un recull d’experiències, imatges, documents, records i història des de finals del segle XIX fins a la dècada dels anys 80. Considerem que les escoles són un element important per a entendre la història. La formació reglada dels xiquets i xiquetes ha determinat i, encara ho fa, una manera de mostrar el món i la realitat. Més encara l’ escola rural, la dels pobles petits perquè, durant moltes dècades, un/a sol/a mestre/a, d’acord a les polítiques educatives del moment, “ensenyaven” a tots els xiquets i xiquetes del poble. […] És un espai d’aprenentatge, de convivència i de socialització. […] Avui està tancada, però entre les seves parets ressonen les veus i els records de tot el que ha estat i ha significat.

Més informació aquí a la web de Prioritat.

 

 

.

 

Vuit “Històries des de la Festa” més. Santa Tecla 2020.

TGN Cultura ha habilitat un espai web per visualitzar una sèrie de documentals breus sobre la Festa de Santa Tecla. Són vuit capítols sota el títol de “Històries des de la Festa”, continuació del primer lliurament fet per Sant Magí d’enguany. Cada dia, del 17 al 24 de setembre, s’estrenarà un dels capítols, amb la possibilitat de descarregar material informatiu. Són una coproducció de Kamaleón i l’Ajuntament de Tarragona amb el patrocini del BBVA. La direcció és de Rafael López Monné, amb muntatge de Rafa Pérez i grafisme de Noemi Rosell.  Julio Vilar s’ha encarregat de la documentació i del guió, a més de fer de narrador i presentador. Els títols del vuit capítols són els següents: En nom de Tecla, Perles, formatges i relíquies, Quan la santa s’emprenya, Miracles en alabastre, Abans capó que Capona, Alquimistes, amants i elixirs de vida eterna, Noves capelles per a nous temps, L’última aventura del braç de santa Tecla. 

Podeu accedir aquí a la web de TGN Cultura amb la sèrie “Històries des de la festa” de Santa Tecla i la de Sant Magí.

Per a saber més sobre santa Tecla i Tarragona:

Alsina Alsina, Maria Antònia. “El Culte a Santa Tecla a la Tarragona del segle XIII : Aspàrrech de la Barca i el frontal de marbre”. A:  Kesse : Revista del Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver. Núm. 47 (2013, setembre), p. 22-27. Text complet aquí.

Amorós Òdena, Brigid. “Santa Tecla, patrona de Tarragona : vida i llegenda”. A:  Kesse : Revista del Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver. Núm. 47 (2013, setembre), p. 12-17. Text complet aquí. 

Domènech i Circuns, Josep. Vida de la proto-martir Santa Tecla, patrona de Tarragona y de todo el Principado de Cataluña / a cura de: Andreu Dasca i Roigé, Jordi Rovira i Soriano. Tarragona : Virgili, 1993.

García Gual, Carlos. Audacias femeninas. Madrid : Nerea, 1992.

Juncosa Bonet, Eduard. “Santa Tecla i el rei Pere el Cerimoniós”. A: Kesse : Revista del Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver. Núm. 47 (2013, setembre), p. 18-21. Text complet aquí.

Misser, Salvador. El Libro de Santa Tecla : con una monografía sobre su nueva parroquia en Barcelona y con una documentación gráfica de 164 grabados. Barcelona : Parroquia de Santa Tecla ; Tarragona : Cabilde Catedral, 1977.

Morant i Clanxet, Jordi. Iconografia de Tarragona : recull dels goigs. Tarragona : l’Ajuntament, 1972.

Pérez Martínez, Meritxell. “Tecla i Tarragona”. A: Kesse : Revista del Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver. Núm. 47 (2013, setembre), p. 2-5. Text complet aquí.

Piña Solé, Anna Rosa. “Tecla d’Iconi versus Santa Tecla”. A: Kesse : Revista del Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver. Núm. 47 (2013, setembre), p. 6-11. Text complet aquí.

 

 

“Els Ports antics de Tàrraco. Embarcadors, ports i platges del litoral tarraconense en època romana” de Patricia Terrado Ortuño. Novetat 2020.

Terrado Ortuño, Patrícia. Els ports antics de Tarraco. Embarcadors, ports i platges del litoral tarraconense en època romana (S. II AC-IIIDC). Tarragona : Arola, 2020.

La investigació sobre els ports antics reuneix estudis de disciplines diverses, tal  com ho poden ser la història, la geologia o l’arqueologia subaquàtica. Les noves tecnologies ja permeten establir relacions entre dades de diferent natura i els ports i les respectives xarxes comercials. S’ha pogut constatar l’existència de múltiples realitats portuàries al llarg de la costa: una unitat plural en la qual el port de Tàrraco no només exerciria de port principal, sinó que seria el nucli d’un sistema que permetria articular una xarxa d’enclavaments menors, ben distribuïda per facilitar el transport i el comerç.  El llibre ofereix un catàleg dels enclavaments portuaris del litoral entre els segles II aC i III dC, a partir de  les fonts clàssiques i de les dades arqueològiques i geomorfològiques concretes. Cada entrada inclou la localització, les coordenades, la profunditat, la cronologia, el tipus d’enclavament, la descripció i la posició en el sistema.

En total s’han catalogat i classificat 71 entrades:  7 al Baix Penedès, 40 al Tarragonès, 10 al Baix Camp i 14 al Baix Ebre. Segons l’autora Patrícia Terrado “crida molt l’atenció l’enorme diferència en el sistema portuari més immediat de Tarraco, on el nombre de jaciments és molt elevat. No obstant això, destaca també el Baix Ebre, en especial la zona de l’Ametlla de Mar, municipi amb 12 jaciments catalogats. Ens trobem també que molts dels enclavaments tenien una doble funció. Podem dividir-los, doncs, entre les estructures portuàries pròpiament dites (portus, statio, limen, ankyrobolion, fondejador, embarcador), que també inclourien elements aïllats, acumulacions i derelictes, i, d’altra banda, les pedreres, termes, vil·les o assentaments que amb molta probabilitat tindrien alguna estructura de parada o protecció, com ara molls o espigons, és a dir, enclavaments amb doble descripció”   (p. 163)

L’obra ara editada va guanyar el Premi Tarragonès Beca d’Investigació Lucius Licinius Sura 2018 del Consell Comarcal del Tarragonès.

Patrícia Terrado Ortuño (Tarragona 1987) és llicenciada en Història (URV), màster en Arqueologia Clàssica (URV, UAB i ICAC) i doctora en Arqueologia Clàssica (URV) amb Premi Extraordinari de Doctorat.  Actualment és investigadora adscrita de l’ICAC. Els principals temes de la seva investigació són l’arqueologia portuària, les fonts clàssiques i l’epigrafia, la topografia i l’urbanisme de la ciutat antiga, així com la historiografia i la cartografia històrica.

Partits polítics d’esquerres entre 1960 i 1975. Apunts d’història tarragonina del segle XX.

A mitjans dels anys seixanta, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) es va tornar a organitzar. Hi militaven una trentena llarga de persones. A la reunió, a finals d’abril de 1964, per constituir les Comissions Obreres (CCOO) van assistir-hi 35 treballadors. CCOO intentaven aprofitar els marges legals que oferien les eleccions sindicals i el funcionament dels comitès d’empresa. En l’òrbita del PSUC van instituir-se, dos anys després, les comissions cíviques, antecedent de la futura Assemblea de Catalunya, organització unitària realment operativa a Tarragona a partir de 1973. El 1969 es van crear les Joventuts Comunistes, que juntament amb les de Reus van editar la revista clandestina Demà. A partir de 1972 el Comitè Local del PSUC va tenir com a òrgan d’expressió la capçalera Lluita. La parròquia de Torreforta, regida pels jesuïtes, l’Escola d’Assistents Socials, la parròquia de Sant Pau i la Cooperativa Obrera van acollir reunions d’organitzacions polítiques, socials i sindicals, llavors clandestines. Sense voler participar ni en els estrets marges legals ni en organitzacions unitàries obertes al pacte amb sectors burgesos i de classe mitjana, les Plataformes Anticapitalistes van desenvolupar molta activitat en barris i empreses de la ciutat, sobretot entre els anys 1974 i 1975. Des d’una perspectiva assembleària i de base, va estar actiu un grup dels Treballadors Autònoms Socialistes (TAS) que publicava El Topo Obrero. Amb menys incidència i una mica més tard que els grups esmentats van donar mostres d’activitat el Moviment Comunista (MC), el Partit del Treball d’Espanya (PTE), el Partit Comunista Internacional (PCI), l’Organització Revolucionària de Treballadors (ORT), la trotskista Lliga Comunista (LC) i l’independentista Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN).

Per a saber-ne més:

Ferrer González, Cristian. Sota els peus del franquisme : conflictivitat social i oposició política a Tarragona : 1956-1977. Tarragona : Arola, 2018.

Heras Caballero, Pedro A. La Oposición al franquismo en las comarcas de Tarragona : 1939-1977. Tarragona : El Mèdol, 1991

Piqué Padró, Jordi, coord. El Segle XX a Tarragona. Tarragona : Nou Diari, 1995.

Sánchez Cervelló, Josep, coord. La Província de Tarragona durant el franquisme : 1939-1976 : política, societat i cultura. Tarragona : Centre d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver del Camp de Tarragona, 1996. Text complet 

Urbanisme al centre de Tarragona als anys cinquanta. Apunts d’història tarragonina del segle XX.

Feia molts anys que es reclamava la concentració en una única instal·lació de nova planta de les casernes militars disperses per tot Tarragona. Era una les operacions importants en el nucli central de la ciutat que es plantejava l’urbanisme dels anys cinquanta, al costat del trasllat de la presó, situada aleshores a Pilats, o de l’edificació d’un nou museu.  Aquestes tres propostes anaven unides per la consecució esgraonada de diversos objectius més linitats. El 1953 es va inaugurar la caserna General Contreras, que ocupava 58.000 m2, a l’avinguda de Catalunya, un cop enderrocada la caserna del Carro, en el solar on es va construir el col·legi Jaume I, ja desaparegut. La desaparició de la caserna de Sant Agustí va deixar pas a l’actual plaça Verdaguer i la de la caserna d’enginyers, adossada a les voltes del circ, al carrer de Sant Hermenegild avui en dia desaparegut. La nova presó es va acabar el 1953, però el trasllat de presos no es va efectuar fins a 1957, i aleshores es va poder acabar el Museu Arqueològic, inaugurat per fi el 1960.

Per a saber-ne més:

Mezquida, Lluís. Articles de Lluís Mezquida sobre l’urbanisme de Tarragona al segle XX : [recull d’articles]. Tarragona : Biblioteca Pública de Tarragona, 2011

“Poesia als parcs, llibres i paisatges”. Recital de Laura López Granell i Glòria Coll Domingo a Escaladei.

El proper diumenge dia 20 de setembre tindrà lloc a la Cartoixa d’Escaladei un recital de poesia a càrrec de Laura López Granell i Glòria Coll Domingo, amb l’acompanyament musical d’Apel·les Carod. L’acte està organitzat per la Diputació de Barcelona, el Centre Quim Soler,  Cartoixa d’Escaladei  i el  Parc Natural de Montsant. Forma part de la programació Poesia als parcs. Lletres i paisatges, un cicle poètic que va néixer el 2005 dins el marc del programa Viu el parc de la Diputació de Barcelona.  El cicle inclou lectures i recitals poètics celebrats als espais de la Xarxa de Parcs Naturals o a altres zones protegides de dins o fora de Catalunya, com ara el mateix Parc Natural de Montsant o l’Alguer, a Sardenya. Des de l’any 2008, el programa compta amb el suport i la col·laboració de la Institució de Lletres Catalanes.

Laura López Granell (Barcelona, 1968) ha exercit de correctora, redactora, assessora literària, formadora en comunicació i consultora en creativitat. És professora de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès des de la seva fundació. Ha publicat el llibre de poesia Itineraris (1993) i el conte infantil en vers La història del drac xiulet (2008), i ha participat en publicacions col·lectives. Durant anys va fer públics els seus poemes a través de l’oralitat, en lectures i recitals. Actualment manté el bloc poètic Jardins verticals. Podeu accedir-hi aquí.

Glòria Coll Domingo (Riudoms, 1988). Música i poeta. Ha publicat els poemaris Oda als objectes i Territori inhabitable, amb els quals va guanyar, respectivament, el premi Amadeu Oller l’any 2013 i el Miquel Martí i Pol de poesia de la Universitat Autònoma de Bellaterra l’any 2015. Podeu llegir aquí el post Glòria Coll. Converses d’estiu 2019 en el nostre blog.

Més informació aquí, a la Xarxa de Parcs de la Diputació de Barcelona.

Més informació aquí, a la web del Parc Natural de Montsant.