‘Bind’

El Centre d’Art de Tarragona va inaugurar a principis de juliol una nova exposició. Es tracta de Bind, una mostra fotogràfica d’autors contemporanis de la ciutat que vol homenatjar el 30 aniversari de la Biblioteca Municipal de Torreforta, així com a la dona que porta el nom de la Biblioteca, Pepita Ferreruna de les millors escaquistes del nostre país, vuit vegades campiona d’Espanya i primera dona del país en aconseguir la categoria de Mestra Internacional Femenina.

Bind és una exposició fotogràfica que gira entorn el món dels escacs. De la mà del prestigiós fotògraf tarragoní Pep Escoda, comissari de la mostra, que ha aconseguit reunir l’obra de 16 artistes del territori per tal d’endinsar el visitant en l’enigmàtic món de la Pepita Ferrer i veure els escacs com mai els hem imaginat. 

Bind és un terme anglès emprat en escacs, traduït com a “mur” o “anell”, el qual permet tenir controlada una posició molt sòlida o dominant, de manera què és molt difícil per al rival canviar el signe de la partida. Normalment deriva d’un avantatge entre l’espai generat per peons avançats. El mur de Maróczy n’és un exemple molt conegut, en el món dels escacs, també anomenat en anglès Maróczy Bind. La primera partida coneguda en què es va utilitzar el mur de Maróczy va ser a Montecarlo l’any 1904.

La mostra, la conformen les imatges dels fotògrafs Abelardo Castellet, Adrià Borràs, Alba Rodríguez, Àlex Ayxendri, Alícia Fàbregas, Carles Llop, Cristina Serra, Gerard Boyer, Lluc Queralt, Meritxell Perpinyà, Nacho Mayals, Nadia Darnoun, Pep Escoda, Vanessa Pey, Verónica Moragas i Xavi Argente.  

Es podrà visitar fins al 30 d’agost a la Casa Canals

El barraquisme a Tarragona, fa cinquanta anys

El Fòrum Cultural de Bonavista (carrer Set, núm.1) acull des del 17 de juny passat, l’exposició “El barraquisme a Tarragona, fa cinquanta anys. La ciutat no reconeguda i els seus habitants”, produïda i coordinada pel Centre d’Imatges de Tarragona / L’Arxiu de l’Ajuntament de Tarragona.  Aquest acte forma part de la programació de memòria històrica de Tarragona 14 d’abril de 1931. 90 anys de la proclamació de la Segona República. L’exposició, que es podrà visitar fins al 30 d’octubre, fa un recorregut visual pel creixement poblacional de Tarragona durant els anys 60 i algunes de les conseqüències.

Durant la dècada dels cinquanta, la presència industrial a Tarragona continuava essent escassa i no serà fins a inicis dels anys seixanta que la industrialització registrarà l’impuls definitiu amb l’assentament de diferents empreses del sector químic als polígons d’Entrevies o Francolí. El sector turístic, paral·lelament, també inicià el seu desenvolupament i contribuí fortament al creixement de l’economia local, tant pel que fa a les construccions d’habitatges turístics com per la demanda de serveis. 

Nucli de barraques al Polígon Entrevies l’any 1967.  FOTO : VALLVÉ. CENTRE D’IMATGES TARRAGONA / ARXIU

La possibilitat de treballar en un àrea econòmicament beneficiada pel turisme i la indústria serà l’origen d’un fort i constant corrent migratori que comportà que en quatre anys, entre 1960 i 1964, la ciutat registrés un augment del 20%, passant de 43.519 a 52.056 habitants. És a dir, una cinquena part de la població era nouvinguda.

Tot i que l’oferta de treball era suficient, la ciutat era incapaç de créixer al mateix ritme. La manca de serveis bàsics i la impossibilitat de trobar un habitatge mínimament digne i assequible va desencadenar en el que avui dia coneixem com a barraquisme. Urbanísticament, els nuclis de barraques es van situar en zones perifèriques allunyades del nucli urbà i amb una absència absoluta de serveis.

L’any 1964, un cens realitzat per l’Ajuntament de Tarragona registrava l’existència de 404 barraques, agrupades en deu nuclis, en les quals hi vivien 1.894 persones, és a dir, el 3,64% de la població i, aproximadament, el 20% de les persones arribades entre 1960 i 1964. Les barraques eren de dimensions molt reduïdes, generalment d’un sol espai i construïdes pels mateixos residents amb materials barats o aprofitant deixalles, bàsicament totxo, fusta o canyes.

El barraquisme es mantindrà durant la segona meitat dels anys seixanta i no desapareixerà fins a inicis dels anys setanta.

Us deixem l’enllaç al documental El problema del barraquisme a Tarragona (1940-1970), que ha estat realitzat pel Departament d’Antropologia i que recull els testimonis i les vivències de persones que varen viure a les barraques, ara fa cinquanta anys.

Viure i treballar al Pinell de Brai

Serres Buenaventura, Antònia. Viure i treballar al Pinell de Brai (1920-2020). El Pinell de Brai : l’autora, 2021.


Aquest és el segon llibre després que l’autora va publicar l’any passat el primer d’una sèrie de monografies sobre el Pinell de Brai. El poble i la gent, ens situava en el marc físic amb els topònims del terme i del nucli urbà. També els cognoms més freqüents, els noms de casa i la seva relació. Després realitzava una breu descripció sobre les festes tradicionals, les cançons, bandes de música i les entitats que aglutinaven el jovent, com l’escola, el club de futbol o el cinema.

Ara, l’autora ens presenta els treballs i oficis que realitzava la població del Pinell, molts dels quals exsitien a tots els pobles, ja sigui com a creació de productes elaborats o com a reparació dels exsitents, subministraven a la gent els productes utlitzats per a la feina al campo les necessitats de l’habitatge. Artesans desapareixen pels canvis evidents dels últims cinquanta anys, alguns s’han reconvertit però altres han plegat. Actualment queden al Pinell el fuster, el forner, el paleta, el pastor i algun granger. El món de la pagesia està en retrocés i la gent jove segueix estudis i feina a fora del poble.

Els escrits del llibre s’han anat publicant a la revista local Fatumer durant 26 anys i són una mostra dels oficis que la població del Pinell ha realitzat en diverses èpoques i de les experiències dels seus protagonistes.

En tot cas, recuperar la memòria d’aquests oficis també és, a banda de fer un treball de documentació, una reflexió sobre els nous models d’estructura social i econòmica.

En paraules de la mateixa autora a la contracoberta del llibre : La majoria dels artesans ha desaparegut perquè els objectes que fabricaven ja no tenen un ús quotidià, i avui dia són més aviat obres decoratives. Per segons quins oficis, quan es jubila el titular de l’empresa no hi ha un relleu generacional. Els fills estudien i es queden a treballar a les ciutats més grans. A tot això, darrerament s’hi ha afegit la crisi econòmica, iniciada l’anmy 2008, que ha escombrat les dues indústries de material de construcció i els dos tallers de confecció. Avui l’economia del poble es basa en l’agricultura com a activitat complementària, en els tres tallers de bobinatge de motors, en els treballadors que cada dia es traslladen a les indústries de Móra, Ascó, Gandesa o Tortosa i en les pensions dels jubilats […] Es redueixen les ofertes de treball i disminueix la població. Quines perspectives ofereix el futur ?

El nou Museu del Port

El Museu del Port va obrir el 13 de maig de 2000 amb la finalitat de donar a conèixer el patrimoni portuari del Port de Tarragona.

Un magatzem construït al primer terç del segle XX era l’edifici idoni per exposar el fons patrimonial portuari. Atès el gran volum de la majoria de les peces exhibides, l’amplitud d’espai que oferia aquesta antiga nau de dipòsit de mercaderies, permetia plantejar un discurs integrador amb els objectes.

Les activitats pedagògiques han estat una finestra oberta, on el Museu del Port ha posat els cinc sentits. Congressos, conferències, tallers familiars, activitats destinades a estudiants d’educació infantil fins a la universitat. I les dades constaten un gran èxit de participació, una mitjana de 9.000 alumnes han visitat cada any aquest espai i emblemàtic antic refugi. Petits, i joves que procedeixen de diferents regions, Catalunya, Aragó, València, Madrid i fins i tot, darrerament d’escoles franceses que realitzen estades lingüístiques a la ciutat de Tarragona.

Durant aquests anys el museu ha volgut mostrar com la història de la realitat portuària englobava tres tipologies de port; el comercial-industrial, el pesquer i l’esportiu. En un primer moment el comercial va tenir més presència perquè era el principal patrimoni però al llarg dels anys les donacions, cessions i alguna adquisició, excepcional, va fer que el món de la pesca i l’esport, representats pel Serrallo i el Club Nàutic, hi prenguessin rellevància i implicació.

Exposicions de producció pròpia. Tampoc podem oblidar l’estreta vinculació que la Biblioteca Pública ha tingut amb el museu i la difusió del patrimoni literari i, per altra banda, l’inici d’un dels projectes pedagògics amb més acceptació ‘El Serrallo, un lloc de conte’. Una col·lecció de contes del ‘Petit Museu’ que actua com a memòria de les vivències de les famílies de les remendadores i dels pescadors i que podeu trobar a la Biblioteca :

El dissabte 17 de juliol va tornar a obrir les seves portes al Refugi 2 del Moll de Costa després de poc més d’1 any de remodelacions. El nou Museu enceta etapa coincidint amb els seus 20 anys d’obertura. Estrena instal·lacions, discurs museogràfic i es converteix en un espai immersiu que permetrà els visitants veure i viure el present, passat i futur de les instal·lacions portuàries. Compta amb les darreres tecnologies i el canvi a nivell visual és enorme, inclou un espai de recepció i benvinguda i el relat s’estructura en 4 temàtiques. Es preserven molts dels elements emblemàtics i s’integren noves experiències visuals i participatives. La idea és poder ampliar les activitats escolars gràcies al nou espai polivalent.

La primera exposició que es podrà visitar serà una museografia inspirada en el present I el passat del Port de Tarragona i el Barri Maritim del Serrallo que té la intenció de despertar els sentits i transportar al públic cap a la història d’un dels emblemes de la ciutat.

Un equipament que està obert de forma gratuïta i que també realitzarà visites guiades durant l’estiu

Podeu trobar informació sobre el nou museu aquí

Podeu consultar la nota de premsa sobre la inauguració aquí

Els forns d’oli de ginebre de Riba-roja d’Ebre

La primera Jornada “Els forns d’oli de ginebre de Riba-roja d’Ebre: una indústria de 500 anys amb perspectives de futur” tindrà lloc el proper dissabte 24 de juliol a partir de les 9.30 hores a la seu del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (Plaça Nova, 5) a Barcelona. 

El municipi riberenc de Riba-roja d’Ebre ha conservat el nombre més elevat de forns d’elaboració d’oli de ginebre de tota la península Ibèrica. L’oli de ginebre s’obté de la fusta de troncs i arrels del Juniperus oxycedrus, comunament anomenat càdec i té nombroses propietats antisèptiques, antiinflamatòries, cicatritzants, parasiticides i pesticides. 

Aquestes propietats terapèutiques han motivat que l’oli de ginebre s’hagi fet servir històricament com a remei per a diverses malalties humanes i, sobretot, animals. Així, tenim constància del seu ús d’antany com a ingredient d’ungüents aplicats a éssers humans afectats d’èczemes, berrugues i paràsits, però també com a part de cataplasmes emprats per tractar mals de pit, angines i refredats i, en forma d’infusió, com a remei contra trastorns digestius i nerviosos.

En veterinària, la seva utilització més estesa, l’oli de ginebre rebia un ús tòpic per tractar ferides, ja que era un extraordinari desinfectant i cicatritzant i, a més, servia per eliminar paràsits intestinals i per combatre polls i paparres.

Aquests forns van fer que Riba-roja d’Ebre esdevingués un important centre de producció, fins al punt de fer de la seva fabricació una potent indústria de l’època preindustrial. Documents de començament del segle xvii demostren ja l’existència d’un comerç consolidat que, com tantes vegades en aquestes terres, trobava en el riu Ebre un dels seus aliats principals, ja que el producte podia viatjar fàcilment riu avall fins a Tortosa i riu amunt fins a Saragossa.

Aquesta jornada té per objectiu donar a conèixer aquest important patrimoni etnogràfic des de perspectives diverses per mostrar al mateix temps la seva riquesa en molts àmbits. 

Aquesta activitat es troba en el marc del Programa Cultura Viva de l’Observatori del Patrimoni Etnològic i Immaterial (OPEI), del Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya.

Aquesta jornada està organitzada per: Institut Català d’AntropologiaAssociació Amics de Riba-rojaCol·legi d’Arquitectes de Catalunya. Col·labora: Associació Livemedia | Matrix CULTURA 2050. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya-Observatori del Patrimoni Etnològic i Immaterial l’Ajuntament de Riba-roja d’Ebre

L’entrada és gratuïta i caldrà registrar-se abans d’accedir al local. 

Teniu tota la informació sobre la jornada al següent enllaç: https://www.antropologia.cat/ 

El còmic a Tarragona

Samper Prunera, Emili. Mirades i estudis des de la Setmana del Còmic de Tarragona. Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver del Camp de Tarragona : Publicacions URV, maig de 2021


Mirades i estudis des de la Setmana del Còmic de Tarragona és un compendi de textos amb dos denominadors comuns: el còmic i Tarragona. El primer vertebra el contingut de tot el llibre, amb capítols que tracten aspectes diversos (autors, personatges, sèries…) però que comparteixen la passió (i la mirada amb esperit crític) pel món de les vinyetes. El segon, Tarragona, respon a la unió amb el primer gràcies a les jornades d’estudi de l’art seqüencial organitzades per Delirópolis i celebrades entre els anys 2008 i 2019, en les quals cal emmarcar bona part del contingut del llibre.

Recull les intervencions d’Emili Samper a la Setmana del Còmic de Tarragona, unes jornades d’estudi de l’art seqüencial organitzades pel col·lectiu Delirópolis entre els anys 2008 i 2019. Ha participat com a ponent en diverses edicions i aquest llibre és una compilació, revisada, d’aquestes conferències sobre aspectes diversos del còmic, un dels àmbits d’estudi en el qual s’ha especialitzat.

El llibre, format per vuit articles, se centra de manera particular en la ciutat de Tarragona amb la crònica de totes les edicions d’aquestes jornades celebrades fins al moment, la reproducció a color de tots els cartells i la presentació del còmic 1811. El setge de Tarragona. En la resta del llibre s’hi troben estudis sobre Persèpolis, el món creatiu de Jan, l’adaptació de còmics a la televisió o la sèrie d’animació de Batman dels anys noranta, entre d’altres.

Es tracta del volum número 26 de les Publicacions del Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver del Camp de Tarragona, en coedició amb Publicacions de la URV i que ha comptat amb la col·laboració del Departament de Filologia Catalana. El volum inclou una pròleg d’Eduard Baile de l’Aula de Còmic de la Universitat d’Alacant-Unicòmic i la imatge de la coberta és d’Hugo Prades, una adaptació del cartell que va il·lustrar els deu anys de la Setmana del Còmic. 

Sant Cristòfor

Cada 10 de juliol es commemora l’onomàstica de Sant Cristòfor, patró dels automòbils i protector dels viatgers. Aquest és un sant molt venerat a Catalunya des de fa segles, i en diversos indrets del país destaquen les festes populars de carrer i les benediccions de vehicles i transportistes.

En aquest sentit, en la mateixa diada o en els caps de setmana propers a la festivitat, en moltes poblacions es duu a terme el ritual de la benedicció de cotxes, tractors, motos i bicicletes, camions, etc., que en molts casos passen per davant de l’altar o la capella del patró per ser beneïts i gaudir, així, de la protecció de sant Cristòfor durant tot l’any. El mossèn ruixa amb aigua beneïda els vehicles que s’hi acosten i a cada conductor se li lliura un record commemoratiu de la festa i una estampeta del sant.

Actualment, l’entitat tarragonina Montepio de Conductors, creada l’any 1923, s’encarrega de celebrar la festivitat amb la tradicional benedicció de vehicles.

Per un document solt del ‘Llibre d’actes’ municipal de 1505 sabem que des de «lo temps de les morts de l’any 1490» Cristòfol preservà «los poblats d’aquesta ciutat». Per això, se celebrava una gran processó i feien capelles molt ornades per molts llocs de la dita ciutat en les quals los dits poblats fan celebrar oficis e hores canòniques per gràcies de la gran salut. En aquest context en què es barrejaven la por i l’agraïment, el mateix 1505 els veïns del carrer d’en Granada erigeixen una nova capelleta votiva de Cristòfol, desapareguda des de fa molt de temps. El barri antic ha estat històricament vinculat als edificis de les institucions locals. Així, la catedral i l’antic Ajuntament, al núm. 39 del carrer Major, en són testimonis. Abans, un tercer immoble era part del paisatge urbà del pinyol emocional de Tarragona. 

El pare Andreu de Palma de Mallorca, hàbil investigador de la història i la toponímia local, considera que Cristòfol era, igual que la Mare de Déu, «tutelar» de la capella del castell del Patriarca.

El canonge arxiver i poeta Josep Blanc és el primer que recull unes «voltes de Sant Cristòfol», en el capítol 28 de l’ Arxipiescopologi o història dels arquebisbes locals. Blanc acabà l’obra el 1665, per la qual cosa eren anteriors. 

A Tarragona antigua y moderna a través de su nomenclatura urbana, el també historiador Joan Salvat considera que, poc abans, «a mediados del XVII se puso en el arco de Santa María una imagen de San Cristóbal siguiendo la creencia extendida por todo el occidente europeo que el cristiano que por las mañanas mirase la imagen de San Cristóbal, no podía sufrir ningún mal durante el día. Por esta razón, su imagen se ponía en las puertas de las ciudades, de las casas y de muchas iglesias». 

El pintor que cremava els seus quadres

Marco-Palau, Francesc. El pintor que cremava els seus quadres : assaig biogràfic de Maties Palau Ferré. Gregal, 2019


Maties Palau Ferré (Montblanc, 1921-2000) és un dels noms més singulars de l’art català del segle xx. Influït per la Barcelona dels Salons d’Octubre, el cubisme picassià i els anys viscuts a París, Palau Ferré és el pintor dels paisatges primaverals, de les figures femenines d’ulls ametllats i de la mitologia simbòlica.

El llibre ‘El pintor que cremava els seus quadres’ es tracta d’un assaig biogràfic de Maties Palau Ferré, un pintor darrere del qual hi ha una història fascinant.

Malgrat que tot feia pensar que la vida el portaria cap al negoci i les terres familiars, de ben petit ja tenia ben clar que es dedicaria al món de l’art. Quan només tenia 8 anys, es posà malalt i hagué de passar pel quiròfan. En veure la preocupació del metge i dels pares, el nen digué al facultatiu: «Ja pot operar, perquè no em puc morir: seré un gran pintor».

Anà a Barcelona a la Llotja a estudiar Belles Arts. Tot i que a la capital del país ja s’hi feu un nom, volia connectar amb el que es feia a nivell internacional i per aquest motiu se n’anà a París, on agradà la seva aposta neocubista.

El 1963 decidí tornar a Catalunya i s’instal·là a Montblanc. El retorn a les arrels i el contacte amb la gent del poble i la natura feien predir una etapa fructífera i plàcida, però tot es girà quan signà amb un empresari un contracte, del qual no havia llegit la lletra petita, que acabà als tribunals.

El 1974 el Suprem dictaminà que l’havia de complir, que li quedaven pendents quaranta-dos metres i vint centímetres de llenç pintat a l’oli. Acatà la sentència, però tot plegat suposà una experiència molt dura, que provocà en ell una resposta sorprenent. A partir d’aquell moment cremaria els seus quadres després de pintar-los.

Una lluita que volgué lliurar a favor dels drets dels artistes i contra la despersonalització de l’art i la reducció sentimental de la pintura al món dels diners. Tot plegat tingué un extraordinari ressò mediàtic en l’època.

L’any 1984 se li demanà que tornés a projectar la seva pintura al món. Palau Ferré ho reconsiderà i decidí no cremar més quadres per bé que, conscient de la influència de l’art per contribuir al benestar i a la felicitat, es bolcà a destinar les seves pintures a tot un seguit d’elogiables iniciatives a favor de causes socials, com ara la cooperació i la defensa dels drets humans, la llibertat, la pau, la solidaritat…

Al llibre, l’historiador Francesc Marco-Palau repassa la vida del seu oncle avi i es pregunta si pot haver-hi ètica en un món artístic dominat per les galeries, les subhastes i l’especulació.

Estiu Cultural al Centre de Lectura de Reus

L’Escola de Lletres de la Biblioteca del Centre de Lectura ha organitzat l’Estiu Cultural, una oferta d’actes que tindran lloc aquest mes de juliol amb l’objectiu de proposar als socis de l’entitat i al públic en general una programació cultural de qualitat. En aquests moments de postpandèmia, l’entitat creu adient oferir una programació presencial amb la finalitat de recuperar la sociabilitat que li és pròpia a la cultura. Tot i així, totes les activitats també es retransmetran en directe pel canal Youtube del Centre de Lectura.

L’Estiu Cultural té el seu tronc central en el cicle «Llibres que han marcat el món d’avui», en què diversos especialistes presentaran obres del pensament i de la literatura que han influït en la configuració de la societat actual. Altres activitats destacades de l’Estiu Cultural són les conferències així com una taula rodona sobre l’esport femení.

La programació de l’Estiu Cultural és la següent:

  • Dijous 8, a les 19.00hconferència «L’Oulipo i l’art combinatòria (reloaded)», a càrrec de Pablo Martín Sánchez, escriptor i membre de l’Ouvroir de Littérature Potentielle (Oulipo). Els dies 4 i 5 d’octubre de 1991, Jacques Roubaud, un dels principals autors d’Oulipo, va pronunciar al Centre de Lectura la conferència «L’Oulipo i l’art combinatòria». Tres dècades després, un reusenc també membre d’aquest grup actualitzarà aquella xerrada.
  • Dilluns 12, a les 19.00hconferència «Els anys de plom del pistolerisme a Reus. Cent anys de l’assassinat de l’alcalde Manuel Sardà», a càrrec de Joan Navais, historiador.
  • Dijous 15, a les 19.00htaula rodona «Futbol: femení i plural. La dona com a motor de l’evolució esportiva i social», amb la participació de les periodistes Jordina Salvat i Elisenda Rovira i l’historiador Carles Viñas. Acte organitzat amb la col·laboració de la Fundació Futbol Base Reus
  • Dilluns 19, a les 19.00hconferència «Occitània: tan lluny, tan a prop», a càrrec de Jaume Figueres, professor d’occità i membre del Cercle d’Agermanament Occitano-Català (CAOC).
  • Dimecres 21, a les 19.00hcicle «Llibres que han marcat el món d’avui»: La Bíblia. Presentació a càrrec d’Armand Puig i Tàrrech, doctor en Ciències Bíbliques
  • Divendres 23, a les 19.00hcicle «Llibres que han marcat el món d’avui»: El Petit Príncep, d’Antoine de Saint-Exupé. Presentació a càrrec de  Núria Oliveres, editora.
  • Dilluns 26, a les 19.00hcicle «Llibres que han marcat el món d’avui»: El Manifest Comunista, de Friedrich Engels i Karl Marx. Presentació a càrrec de  Toni Puig, economista.
  • Dimecres 28, a les 19.00hcicle «Llibres que han marcat el món d’avui»: El príncep, de Nicolau Maquiavel. Presentació a càrrec de  Jordi Branchat, llicenciat en Filosofia.
  • Dijous 29, a les 19.00hcicle «Llibres que han marcat el món d’avui»: Harry Potter, de J.K. Rowling, a càrrec de Rosa Pagès, escriptora.

La pedra en sec i l’arquitectura tradicional: un patrimoni latent al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre

Taller Juliol/Setembre 2021, amb la Fundació el Solà

L’arquitectura tradicional ha estat originàriament concebuda i executada pels propis usuaris. Emmarcada en aquest context se’n destaca la tècnica de la pedra en sec on únicament s’utilitza la pedra com a material constructiu. La declaració de l’art de la pedra en sec, per part de la UNESCO com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, posa en valor els coneixements adquirits de generació en generació que han marcat la societat i han construït el paisatge que envolta el nostre territori.  

Partint de la contextualització de l’arquitectura tradicional i en concret de la pedra en sec, el taller té com a objectiu mostrar-ne els valors ambientals i paisatgístics així com la diversitat de construccions relacionades amb la tipologia de pedra del propi lloc i les necessitats agràries a resoldre. La mirada al present i al futur permet compartir les experiències que es desenvolupen actualment en aquest patrimoni dinàmic que té la capacitat d’adaptar-se al context actual i resoldre reptes culturals, mediambientals, socials i econòmics. 


Programa

JULIOL

  1. Primer bloc. Contextualització

1.1. Arquitectura tradicional. L’arquitectura sense arquitectes?

1.2. Introducció a la tècnica i les construccions de pedra en sec. Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.


AGOST

  1. Segon bloc. La realitat de la pedra en sec

2.1. Valors ambientals i paisatgístics.

2.2. Diversitat de construccions.


SETEMBRE

  1. Tercer bloc. Mirada al present i projecció de futur

3.1. Recuperació i difusió del patrimoni cultural material i immaterial.

3.2. L’arquitectura tradicional i l’art de la pedra en sec com a motor de desenvolupament cultural, mediambiental, social i econòmic.

Accedeix al taller