Vot de poble. L’epidèmia de pesta de fa 200 anys a Altafulla.

santantoniEnguany Altafulla celebra els 200 anys del primer cop que els vilatans van pujar a l’ermita de Sant Antoni a buscar el quadre del sant. La festa, considerada festa major petita, s’ha hagut d’adaptar a la situació actual de pandèmia. Ha comptat, a més de la missa solemne i del repartiment de domassos,  amb l’entrada simbòlica dels Castellers d’Altafulla i la representació de pilars familiars acompanyats del toc de vermut. Un cop han acabat s’ha baixat el quadre fins a la plaça de l’Església on s’ha fet un concert de sardanes a càrrec de la Cobla Reus.

El quadre, de grans dimensions i de poca qualitat artística, conservat de l’ermita de Sant Antoni d’Altafulla representa el sant en actitud d’oració. Hi presidia l’altar major des finals del segle XVIII.  La llegenda popular diu que a la Guerra del Francès les tropes napoleòniques van profanar l’ermita, es van emportar el quadre a la platja i van fer que els cavalls el trepitgessin. Després, alguns devots veïns d’Altafulla en van recollir les restes i les van retornar a lloc. Una dona pietosa de Can Jaudet va fer el vot de restaurar-lo si les seves quatre germanes malaltes es guarien, gràcies a la intercessió de sant Antoni. Doncs, així va ocórrer i ella va complir la seva promesa. El quadre es va repintar i restaurar a Tarragona, fent cas de la gent del poble que no volia que se’n pintés un de nou. El 1820 el quadre estava ja restituït a la seva ermita. Però hi havia pesta; en pocs dies, 120 morts. L’11 de setembre es van iniciar les rogatives per demanar la protecció del sant.  El quadre va de sant Antoni ser tret  de l’ermita per portar-lo en processó cap a baix a mar. Tot just va entrar al poble, de cop i volta, molts malalts van sanar. Testimonis fidedignes asseguren que un núvol negre s’havia aixecat del no res per esvair-se a continuació en el cel, emportant-se la malura. En agraïment Altafulla va decidir commemorar cada any el miracle amb una festa votiva dedicada a sant Antoni. Des d’aleshores no han faltat els testimoniatges de molts altres prodigis, atribuïts tots al quadre i al sant.

Per a saber-ne més. Consulteu aquí els articles del número 38 (2014) de la revista Estudis Altafullencs  i aquí l’entrada  “El quadre de sant Antoni d’Altafulla” al blog Elriu.cat.   Podeu veure aquí, el video de TAC12 “Altafulla celebra els 200 anys de vot de poble”. Podeu veure aquí el vídeo de TAC12 “Un emotiu vídeo per celebrar el bicentenari del vot de poble d’Altafulla”

Nit del Patrimoni a Tarragona. 12 setembre 2020.

nit 2020Els consellers de Patrimoni i de Turisme de l’Ajuntament de Tarragona, Hermán Pinedo i Cinta Pastó, han presentat els actes de La Nit del Patrimoni del proper dissabte 12 de setembre.  L’esdeveniment es realitza simultàniament a les 15 ciutats que integren el Grup de Ciutats Patrimoni de la Humanitat d’Espanya (GCPHE).

Aquesta tercera edició, per primer cop, comptarà amb la participació de la UNESCO, entitat que retransmetrà actes en streaming al seu web. Les activitats s’han programat seguint tots els protocols de seguretat pertinents. La programació està estructurada en tres blocs, comuns a les 15 ciutats del GCPHE:

Obert Patrimoni Portes obertes de monuments i espais patrimonials. En el cas de Tarragona, el Pretori-Circ, el passeig Arqueològic i l’Aqüeducte de les Ferreres, fins a la mitjanit. Viu Patrimoni Oferta cultural i d’oci de visites guiades. A Tarragona es faran visites guiades gratuïtes a l’Aqüeducte de les Ferreres amb inscripció prèvia aquí a l’Ajuntament de Tarragona. Escena Patrimoni Dansa i arts escèniques contemporànies. A Tarragona, es podrà veure l’espectacle de dansa Segments, de la Cia. Lali Ayguadé, a les 22 h al Fòrum Local de la Colònia. Accés amb invitació aquí a través d’Entradium. Els actes es podran seguir en streaming  a través de la web La Noche del Patrimonio  i a la web de la Unesco.   Es compta en la difusió amb el suport d’associacions europees com Turespaña i l’Organització Mundial del Turisme. Més informació aquí a la web de l’Agenda de Tarragona.  Més informació aquí a la web de TAC12.

“Tres unces, una cana i un petricó. Vivències sobre les botigues de Valls de la postguerra” d’Agnès Padró Corbella. Novetat 2020.

unces cana petricoPadró Corbella, Agnès. Tres unces, una cana i un petricó. Valls : Institut d’Estudis Vallencs, 2020.

Vivim moments difícils i, dia a dia, veiem com el petit comerç tanca portes i només resisteixen les grans àrees, les macromarques i les xarxes multinacionals. Així comença Agnès Padró Corbella el seu llibre de records sobre les botigues, i botiguetes,  de Valls. Vol fixar la memòria d’un temps no tant llunyà en què en un espai més o menys reduït es podia trobar tot el necessari per a fer la compra, i això és important assenyalar-ho, de cada dia. L’autora es proposa explicar el com, el quan i l’on es feien les compres, ja sigui de menjar o d’altres utensilis diversos. Donarem un tomb pels carrers del voltant i trobarem la fruiteria i la verduleria, el colmado, la bacallaneria, la carnisseria, la cansaladeria, la peixateria, la pastisseria, la fleca, la polleria, la lleteria, els vins i els licors, la perfumeria, els plats i olles, la cistalleria, l’esparteria i el matalasser, la carboneria, les eines de tall i l’armeria, el sabater, la cotillaire, la merceria, el barreter i les botigues de joguines i objectes de regal, les de roba per a nens, la farmàcia i la botiga de robes. No es tracta d’un inventari exhaustiu del comerç vallenc, sinó un recorregut vivencial per les tendes que l’autora freqüentava de petita i adolescent. Aquesta obra ve a ser la continuació de Històries viscudes i no contades, el seu llibre anterior.

“La Mar de Tarragona al segle XVI” de Salvador-J. Rovira i Gómez i Josep M. Sanet i Jové. Novetat 2020.

mar tarragonaEn els anys 2014 i 2015 Salvador-J- Rovira i Gómez i Josep M. Sanet i Jové van publicar els seus estudis sobre la gent de mar en els segles XVII i XVIII. Enguany ens arriba el tercer lliurament de la sèrie dedicat al segle XVI. En aquest cas, però, l’objecte d’estudi no són només els homes de mar (pescadors, mestres d’aixa i mariners) sinó tot allò que pugui tenir a veure amb el món de la mar a Tarragona. I també, amb Tamarit, perquè l’àmbit d’estudi també inclou el que aleshores era un municipi independent de Tarragona. Trobem capítols dedicats als respectius termes marítims, a la pesca i les seves arts, a la trobada d’un sireni a Tamarit, a les dues confraries de pescadors, a la nòmina dels homes de mar d’ambdues poblacions, l’arrendament del peix a Tarragona, als ports, al comerç marítim del port Tarragona i de la platja de Tamarit, als atacs de pirates i corsaris, a les fortificacions i als captius.

Els fons documentals utilitzats, referits a Tarragona i Tamarit, es conserven a l’Arxiu Històric Arxidiocesà (Parròquia de Santa Maria de la Catedral i Parròquia de Santa Maria de Tamarit), Arxiu Històric de la Ciutat de Tarragona i Arxiu Històric de Tarragona, així com dels llibres i articles relacionats a l’apartat de la bibliografia. El llibre inclou un apèndix d’imatges, en especial detalls del dibuixos d’Anton van den Wyngaerde de 1563.

Nova època de la revista cultural de Torredembarra “La Sínia”.

SiniaDurant més de 20 anys, la revista La Sínia va ser un referent cultural a Torredembarra i al Baix Gaià. El març de 1993 va sortir al carrer el número 0, dirigit per J. Gual i amb un equip de redacció format per Maria Rosa Wennberg, Manuel Crehuet  i J.M. Riñé.  Hi tenien cabuda tota mena de col·laboracions al voltant de la vida cultural de Torredembarra.

La publicació va deixar de publicar-se el gener de 2014, tot i l’intent de convertir-la en digital. El dia 2 de setembre, en el marc de les festes de Santa Rosalia, es va presentar una nova etapa de l’antiga capçalera. Si en la primera etapa estava editada per la conselleria de cultura de l’ajuntament torrenc, ara l’editor és el grup privat El Mònic. La revista mantindrà un format similar a aquella primera, tindrà també caràcter divulgatiu, amb especial rellevància dels temes històrics, i la direcció recaurà en Jordi Guasch. El preu de venda serà de 3,5 euros.

En el primer número podeu trobar els articles següents: Isabel d’Agustín. La Senyora de Torredembarra que va ser duquessa de Jordi Guasch ; El crim de Clariana i la fi d’un llinatge de Ramon Serra; L’aportació de Clarà i Torredembarra en la Guerra Gran (1795). Voluntària o potser no tant? de Joaquim Nolla, De quan no hi havia aigua corrent a les cases. La font que dona nom a la plaça de Lluís Català; 100 anys enrere va ser notícia. de Rosa Ma. Guasch; El cost de la vida a Torredembarra l’any 1920 ; Escola, biblioteca i telèfon d’Albert Bonet;  a la Secció d’Efemèrides Entrevista Antonieta Solé, de cal Bassa;  Neixen uns gegants amb molta història i , finalment,  El “Manual de Educación Física Elemental”, de Justo Caballero Fernández de Francesc Mercadé

Podeu trobar més informació aquí al blog del Mònic de Torredembarra.

Universidad Laboral Francisco Franco (Tarragona) (i 2). Apunts d’història tarragonina del segle XX.

uni lab

El general Francisco Franco va visitar la universitat laboral de Tarragona, batejada finalment amb el seu nom, el 24 d’octubre de 1957 i el Príncep d’Espanya Joan Carles de Borbó, el 6 de maig de 1961.

L’any 1952 s’havia anunciat la construcció a Tarragona de la “Universidad Laboral del Nord-este”. Aquell mateix any es va comprar una finca de 150 hectàrees, dos anys més tard, el Mas del Canonge de 12 hectàrees i amb posterioritat es van adquirir altres peces fins a completar les 180 hectàrees que la Universitat Laboral va arribar a ocupar.  Els arquitectes autors de el projecte d’edificació van ser Antonio de la Vega, Luís Peral Buesa i Manuel Serra Nava. Respectivament es van encarregar del menjador, cuina i residència el primer; urbanització i aules, el segon; i tallers, el tercer. En el projecte de teatre i en la direcció de tota l’obra va intervenir el tarragoní Antoni Pujol Sevil. Al seu torn, Josep Maria Monravà es va fer càrrec de l’enjardinament. La construcció, amb clara voluntat de perdurar, es va iniciar el 1953, aconseguint més de 75.000 m2 de superfície edificada amb tres sistemes de corredors per a la circulació: galeria tancada entre les escoles, galeries subterrànies per al manteniment i passadissos coberts exteriors. Aquests sistemes donaven unitat al que en realitat van ser tres projectes redactats independentment. De fet només es va construir un 40% de l’inicialment previst. El conjunt podia acollir 1.500 alumnes que estudiaven especialitats com: mecànica, automòbil, electricitat, construcció, arts gràfiques, direcció de tallers, fusteria, tèxtil i indústria química. La universitat laboral tarragonina des del punt de vista organitzatiu i arquitectònic va ser presa freqüentment com a model per a altres instal·lacions similars.

Per a saber-ne més:

La Laboral de Tarragona : fonaments i construcció / edició a càrrec de Josep M. Buqueras Bach. Tarragona : Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona, 2007.

La Universitat Laboral de Tarragona : 1952-1956 / [coordinació de textos: Gianluca Burgio].. Tarragona : Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Demarcació de Tarragona, 2006.

Consulteu aquí el blog El Trastero de Palacio, amb vivències de persones que hi van estudiar

Universidad Laboral Francisco Franco (Tarragona) (1). Apunts d’història tarragonina del segle XX.

gironLes universitats laborals van ser impulsades per José Antonio Girón de Velasco (1911-1995), militant de Falange Española Tradicionalista y de les JONS des de primera hora i ministre de treball entre 1941 i 1957. Les universitats volien qualificar laboralment els fills dels obrers -els “productors” segons la retòrica a l’ús- procurant-los la formació tècnica necessària. S’impartia una formació professional similar a les “oficialías” i mestratges oficials, a més d’alguns peritatges reconvertits en enginyeries tècniques. La iniciativa anava dirigida a atendre joves allunyats de les grans ciutats, oferint-los una oportunitat de promoció. El sistema de beques per cicles, que cobria totes les despeses, i la possibilitat d’internat completaven l’oferta. La justificació última del projecte estava imbuïda d’ideologia falangista i nacionalsindicalista. El control doctrinal va ser intens en els primers temps, però a partir de 1966 era ja patent el desmuntatge de l’aparell falangista.

El Ministeri de Treball tutelava el finançament, sostingut també per organitzacions de “montepíos” i mutualitats laborals de tot Espanya. Les administracions locals van aportar ajudes inicials i la disponibilitat de terrenys. La primera universitat laboral va ser la de Zamora, encara que a Gijón hi havia una institució similar anterior. Les universitats laborals de Sevilla, Córdoba i Tarragona es van inaugurar el 8 de novembre de 1956, possiblement amb presses, perquè el ministre Girón de Velasco creia propera la seva substitució. En total es van construir 21 centres, reconvertits en diferents organismes a partir de 1979, després que prop de mig milió d’alumnes passés per les seves aules.

Per a saber-ne més:

La Laboral de Tarragona : fonaments i construcció / edició a càrrec de Josep M. Buqueras Bach. Tarragona : Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona, 2007.

La Universitat Laboral de Tarragona : 1952-1956 / [coordinació de textos: Gianluca Burgio].. Tarragona : Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Demarcació de Tarragona, 2006.

Exposició “Les ciutats i els somnis, Roma i París, anys 50” Arxiu Morató Aragonès de Cornudella.

visites 2020 jazzLes ciutats i els somnis. Roma i Paris, anys 50 és un recull d’obres, fotografies i documents de l’artista Josep Maria Morató Aragonès (Reus, 1923 – Barcelona, 2006) que ens endinsen en la seva principal etapa de transformació estilística. L’Arxiu Morató Aragonès de Cornudella organitza visites guiades a l’exposició els dissabtes 5 de setembre i 3 d’octubre a partir de les 10 h. del matí amb un aforament màxim de 10 persones per torn. Mascareta obligatòria.

Josep Maria Morató Aragonès va passar bona part de la seva joventut a Cornudella. De petit dibuixava i modelava figures amb fang del carrer. Al poble, cap al 1936, hi van fer cap Ignasi Mallol, professor a l’Escola d’Art de Tarragona i Iu Pascual, que pintava el Montsant, amb qui va estar-se un temps pintant. El 1940, Iu Pascual el va animar a estudiar belles arts, i Morató Aragonès es va matricular a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, on feu amistat amb Bonaventura Puig Perucho, de qui es considerà deixeble.

El 1950 va marxar a París i Roma on va consolidar el seu estil. L’exposició recrea i remet a aquesta etapa de transformació. Els somnis creatius, nascuts a l’empara del primer paisatgisme del pintor en els anys 40, van passar per la fascinació exercida pels descobriments visuals i sonors de les dues ciutats. Des de Renoir, Corot i Cézanne fins a Clavé, Buffet o Picasso; de l’impressionisme i expressionisme fins a l’abstracció, Morató va trobar el camí personal a partir d’aquelles múltiples influències.

Més informació i inscripcions aquí, a la web de l’Arxiu Morató Aragonès.

i

Senderisme interpretatiu per la Pena (Bosc de Poblet)

vives

El proper 19 de setembre entre les 8.45 i les 14.30 tindrà lloc una sortida de senderisme interpretatiu pel barrac de la Pena. La passejada porta per títol La Pena: un barranc, una casa, un cingle… amb milers d’històries i fets i anirà a càrrec de David Bové (PNIN de Poblet). Es ressegirà el barranc de la Pena, avançant per alzinar històric i les pedreres, fins arribar al pou de gel i a la casa forestal. L’activitat és gratuïta i adreçada al públic general major de 10 anys. Cal inscripció prèvia  al Paratge Natural de Poblet pnpoblet@gencat.cat | Tel. 977 871 732.

Més informació aquí, a la web Parcs de Catalunya.

Per a saber-ne més

Aritzeta, Margarida. “Literatura i paisatge : un passeig literari per l’Espluga de Francolí i el Bosc de Poblet”. En: Cultura i paisatge a la ruta del Cister. Núm. 10 (2017), p. 106-110.

Casas i Ferrer, Antoni M. Vivències d’un muntanyenc : un pelegrí pel bosc de Poblet, Prades i el Montsant. Barcelona : Abadia de Montserrat, 1989.

Martínez García, Manuel. “Un Indret del Bosc de Poblet anomenat la Pena”. En:
Actes de les Primeres Jornades sobre el Bosc de Poblet. L’Espluga de Francolí : Paratge Natural d’Interès Nacional de Poblet, 2004. P. 165-183.

Martínez García, Manuel. El Bosc de Poblet al llarg dels temps. Montblanc : Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, 2007.

Un Passeig pel bosc de Poblet : DVD / [guió: Xavi Buqueras, Marta Roca, Paquita Rivera]
[Reus] : Centre de Formació i Estudis Agrorurals, [ 2014]

Perea Simon, Eugeni. “Poblet en el bosc de la literatura”. En: Actes de les Primeres Jornades sobre el Bosc de Poblet. L’Espluga de Francolí : Paratge Natural d’Interès Nacional de Poblet, 2004. P. 289-317.

Sifre, Francesc. “Peculiaritat de l’orònim Pena”. En: Actes de les Segones Jornades sobre el Bosc de Poblet. Espluga de Francolí : Paratge Natural d’Interès Nacional de Poblet, 2006. P. 389-397.

Quatre “Històries des de la Festa” Sant Magí 2020.

Enguany, a l’agost, en els dies anteriors a la festa de sant Magí, el canal de youtube TGNCultura va estrenar una sèrie de quatre documentals breus sobre sant Magí i la ciutat de Tarragona. Són una coproducció de Kamaleón i l’Ajuntament, sota la direcció de Rafael López Monné, amb muntatge de Rafa Pérez. Julio Vilar s’ha encarregat de la documentació i del guió, a més de fer de narrador i presentador. Aquí els teniu, tots quatre:

Històries des de la Festa 1: Una ciutat assedegada

En terres de clima mediterrani, l’aigua, element escàs, ha estat motiu de llegendes i element indispensable de rites i celebracions. Sant Magí va fer brollar aigua miraculosa a la Brufaganya i cada any els portants tarragonins la baixen a la ciutat. El documental ressegueix com al llarg de la història Tarragona ha tingut problemes d’abastament i distribució d’aigua.

Històries des de la Festa 2: 18 d’agost de 1813

La vigilia de Sant Magí de 1813, el dia de la retirada de les tropes napoleòniques que havien ocupat Tarragona durant més de dos anys, va ser una nit trista i fosca per a la història de la ciutat. A la capella de Sant Magí del Portal del Carro, s’hi guarda una relíquia relacionada amb els fets tràgics d’aquell dia.

Històries des de la Festa 3: Al sant no l’espanten les tempestes

Tradicionalment, els Portants de l’aigua baixen a Tarragona l’aigua miraculosa, beneïda a les Fonts de la Brufaganya, on el sant patró va fer vida penitent. Però, quina relació va tenir Sant Magí amb el mar? Per què imatges d’embarcacions i altres motius mariners decoren la capella del Portal del Carro?

Històries des de la Festa 4: Sant Magí. El cor de la ciutat

Actualment, vinculem la plaça de les Cols a la festa major i a la tradició castellera, però des de fa segles és un dels principals espais de trobada, intercanvi i emoció de la ciutat.