Tres capelles gòtiques i dues cel·les romàniques. Noves descobertes a Escaladei.

S’han localitzat, en molt bon estat de conservació, tres capelles gòtiques i dues cel·les de l’etapa més primitiva de la Cartoixa d’Escaladei (Morera de Montsant). Han sortit a la llum gràcies a les excavacions prèvies a l’execució del projecte de restauració del claustre major del segle XIII. Amb un pressupost de gairebé 2,5 milions euros, el projecte està finançat pel departament de Cultura, el programa de l’1,5% Cultural del Ministeri de Foment, els fons FEDER de la Unió Europea i la Fundació ‘la Caixa’, en el marc del programa Patrimoni en Acció. Les troballes s’adequaran i s’afegiran a l’espai visitable del monument.

Se sabia que en l’interior del claustre de la cartoixa hi havien una dotzena de cel·les d’època romànica on els monjos van viure-hi fins al segle XVIII, quan es van traslladar a les noves cel·les situades més enllà del primer recinte.  Les tres capelles gòtiques eren sota de més de tres metres de runa acumulada al llarg del temps. Es creu que van ser construïdes per ordre del monjo Joan de Febrer segons es pot llegir al seu testament de 1424. Aquest tipus de capelles servien perquè els monjos que eren preveres poguessin dir la missa diària en solitud, tal com mana la regla de Sant Bru.

La Consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga,  ha visitat les excavacions i ha declarat  que la Cartoixa “va ser expoliada i destruïda per un incendi” i que quan va passar a mans de la Generalitat de Catalunya “es va començar a estudiar la manera de recuperar-la”. La consellera ha aprofitat la trobada per a fer una crida al turisme cultural del país: “Escaladei uneix patrimoni natural i cultural”, ha dit, i ha destacat després la importància de seguir treballant en la candidatura Priorat-Montsant-Siurana per ser reconeguts com a  Patrimoni Mundial de la Unesco.

Podeu llegir aquí la nota de premsa del Departament de Cultura de la Generalitat acompanyada de fotografies i informe del 31 de juliol de 2020 sobre la primera fase de les excavacions a Escaladei.

Podeu llegir aquí la notícia publicada a ReusDigital per Joan Gomis.

 

 

 

 

 

 

 

“L’Art en estat d’alarma”. Exposició a la Cumprativa de Llorenç del Penedès.

El dissabte 1 d’agost de 2020, a la Cumprativa de Llorenç del Penedès es va inaugurar l’exposició col·lectiva L’Art en estat d’alarma, comissariada per Ramon Sicart.

La mostra es va plantejar a partir del 14 de març de 2020 quan el govern espanyol va decretar l’estat d’alarma com a mesura excepcional per a la contenció de la pandèmia per coronavirus.

Alguns sectors econòmics van poder continuar l’activitat, però la gran majoria van haver d’aturar-la o esmorteir-la. La població quedava confinada a casa seva i només se’n podia sortir per motius estrictament necessaris. Es va paralitzar la vida social i cultural; van tancar cafeteries, fàbriques, escoles, botigues, cinemes i teatres, biblioteques, museus i galeries d’art. Tanmateix, la creativitat va ser a balcons, finestres i ordinadors per oferir a tothom, proper o llunyà, inventiva i talent.

Per a molts artistes el confinament va suposar una nova mirada. Com s’explica a la presentació de l’exposició “[…] és un recorregut de com han viscut una sèrie d’artistes aquest temps de confinament i desconfinament, parla de les seves militàncies amb la creació i el pensament, amb la manera de reivindicar i denunciar una societat que aprofita situacions com aquestes per restringir cada vegada més les llibertats individuals i col·lectives. L’estat d’alarma es va aixecar després de 3 mesos i una setmana de confinament el dia 20 de juny. La pandèmia del coronavirus continua.”

Participen a l’exposició Jordi Abelló, Joana Baygual, Marta Bisbal, Cristina Calderón, Àlvar Calvet, Toni Giró, Eva Evitzkaya, Enric Maurí, Michael Kirkergaard, Núria Fernandes I., Frederic Montornès, Chema Novell, Olga Olivera-Tabeni, Miguel Ángel Pascual, Thomas Keiser, Aureli Ruiz i Joaquim Sicart; a més dels col·lectius Cànem Galeria, Desconfinant l’art, Maslow Industries – La Trastera, Manifest de l’AAVCS.

L’art en estat d’alarma, La Cumprativa, Carrer Francesc Macià 27, Llorenç de el Penedès, Tarragona. De l’1 a el 15 d’agost de 2020.

Horaris de l’exposició:
Dies 1, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 12, 13, 14 i 15 d’agost, de 19 a 21 h.
Dies 2, 9, 10, i 11 d’agost, de 12 a 14 h. i de 19 a 21 h.

Podeu llegir aquí la presentació de l’exposició al digital Eix Diari Independent del Gran Penedès.

“Cultura i paisatge a la ruta del Císter : Revista de divulgació del patrimoni del nostre país”. Premsa digital de les nostres comarques (8).

En els articles de Cultura i paisatge a la ruta del Císter : Revista de divulgació del patrimoni del nostre país trobareu informació i reportatges sobre La Ruta del Cister, un territori que comprèn tres comarques, tres monestirs cistercencs i seixanta-cinc municipis. Hi trobareu notícies sobre art, història, etnografia, patrimoni o esdeveniments culturals i, també, referències a hotels, cases rurals, compres, informació turística o llocs on menjar.

La revista es publica també en paper des del primer número de 2007. Podeu trobar el contingut digital de cadascuna d’elles a l’apartat “Revistes” i també buscar un article determinat des de l’apartat “Autors”. A “Masterpieces” s’hi recullen 100 peces d’art vinculades a la Ruta del Cister amb la seva corresponent descripció catalogràfica a cura de Damià Amorós i Albareda. I a l’apartat “ebooks”,  trobareu fulletons de divulgació en format pdf i epub com ara La família Veciana : la nissaga del comandants de les Esquadres de Catalunya de Joan Papell Tardiu, Pessebres de Ramon Muntanyola, Joan Giné i Partagàs : higienista de Josep Maria Vallès Martí i Montblanc de Cèsar Martinell.

Accediu aquí a la revista.

Les altres entrades de la sèrie:

“El Foradot” (Montblanc). //. “Ressó mont-rogenc” // . “Revista Cambrils”. //. “Podall : Publicació de cultura, patrimoni i ciències” (Montblanc). // “Setmanari l’Ebre” (Tortosa). //. “NW La Revista de Reus”.  // La Revista del Centre de Lectura de Reus //

SOS Cultura. La cultura com a antídot als efectes de la Covid-19. Convocatòria extraordinària de beques de la Fundació Carulla.

La Fundació Carulla (L’Espluga de Francoli) vol activar la capacitat de la cultura i les arts en tant motors de transformació social. Conscient de la situació social d’ara mateix provocada per la pandèmia de la Covid-19, la Fundació ha endegat SOS Cultura, un programa extraordinari d’ajuts a projectes culturals nous que donin resposta a la necessitat d’abordar els efectes de la pandèmia, com ara la por, la solitud, les emocions contingudes, la incertesa, la desarticulació i el distanciament socials, l’empobriment … etc.

Amb aquest programa excepcional la Fundació cerca, des de diferents perspectives i àmbits, propostes creatives inèdites que fomentin la participació cultural i social. En concret, com a suport a creacions artístiques a l’espai públic: 20 beques de 4.000 euros (termini de presentació de propostes 31 d’agost); com a suport a creacions literàries en llengua catalana: 4 beques de 4.000 euros (termini de presentació de propostes 30 de setembre); com a ajut a entitats i organitzacions en el marc del programa Mutare: 3 ajuts de 4.000 euros (termini presentació 31 d’agost) i, finalment, l’aplicació de tarifació social per a escoles, persones grans i personal sanitari en activitats i vistes al Museu de la Vida Rural.

Podeu consultar aquí les bases completes de la convocatòria.

Barraquisme 1960-1975. Apunts d’història tarragonina del segle XX.

A començaments dels anys seixanta la industrialització de Tarragona era ja un fet. Diverses empreses del sector químic es van instal·lar al Polígon Entrevies o Francolí, creat el 1961, afegint-se, així, a Aliada Química i Hidro-Hito, úniques representants del sector des de 1940.  I en paral·lel, també el sector turístic es va desenvolupar de forma important. El creixement de la construcció i de la demanda de serveis associada condicionaven el desenvolupament econòmic local. El fet de poder treballar en una àrea de gran  creixement econòmic va ser l’esquer per un fort i constant corrent immigratori. Entre 1960 i 1964 Tarragona va passar de 43.519 a 52.056 habitants: un increment del 20 %. 

La ciutat no va ser capaç d’oferir serveis bàsics i habitatge assequible i digne,  malgrat que l’oferta de treball disponible permetia la integració laboral. L’atur era ben escàs, no obstant, però, entre 1960 i 1975 van existir nuclis de barraques, contruïdes amb materials precaris, totxo, canyes o fusta reaprofitada,  en zones allunyades del casc urbà. Un cens municipal de l’any 1964 identificava 10 localitzacions: Platja de l’Alquímia (prop dels dipòsits de CAMPSA), Polígon Entrevies, Parcel·les Sardà, Rosell i Mañuco, marges i pont del Francolí, antiga Casa Donoso, Coves de la Savinosa, Parcel·les Tuset, Parcel·les d’Andorra, Camí de l’Ermita de la Salut, Pedrera Cavalet i Finca Virgili. En total, 404 barraques, on vivien gairebé 2000 persones, un 3,64 % de la població total de la ciutat.  

Podeu veure aquí la notícia apareguda a TV-3 Telenotícies comarques el dia 3 de juny de 2016 sobre la inauguració de l’exposició El barraquisme a Tarragona fa cinquanta anys promoguda per l’Arxiu Històric de la Ciutat,

Podeu consultar aquí la notícia sobre l’exposició tinerant El barraquisme a Tarragona fa cinquanta anys de l’any 2017.

Podeu llegir aquí l’article de Jordi Piqué Padró, “El barraquisme a Tarragona l’any 1964” publicat el 2007 a L’home i l’historiador. Miscel·lània en homenatge a Josep M. Recasens i Comes, Tarragona, Port de Tarragona.

Tornen les visites teatralitzades al Castell d’Escornalbou.

Aquest mes de juliol s’han reprès les visites teatralitzades al castell-monestir d’ Escornalbou, programades fins al cap de setmana del 12 i 13 de setembre. Els dissabtes estan reservats per la visita anomenada De la Xina a Escornalbou, mentre que els diumenges el torn és per Quitèria la minyona d’Escornalbou.

En la primera representació Eduard Toda, ja gran, recorre el castell mentre rememora alguns dels episodis de la seva vida: l’estada a Egipte, a la Xina o la redescoberta de l’Alguer; també la seva passió pels llibres i pel patrimoni. En alguns moments del seu relat l’acompanya el seu gran amic, el polític i bibliòfil reusenc Pau Font de Rubinat.

Eduard Toda va ser un personatge polifacètic: diplomàtic, egiptòleg, escriptor, historiador, home de negocis, restaurador de Poblet, bibliòfil i filantrop. Enmig de la  personal interpretació arquitectònica que Toda va donar a l’antic conjunt, s’entreveuen les restes del monestir. En preservà l’església i el claustre, tot i que el va reformar per convertir-lo en un jardí.

La segons visita, Quitèria la minyona d’Escornalbou, ens permet conèixer l’ambient on Toda convidà, en un moment o altre ara fa un segle, els principals intel·lectuals catalans. Una de les minyones del servei acompanya Pere Bosch Gimpera, considerat el fundador de l’arqueologia moderna a Catalunya, per les diverses estances del castell on queden algunes mostres de les col·leccions que Toda reuní en els seus viatges.

Per a més informació i inscripcions, aquí a la web de Monuments de Catalunya.

Podeu veure aquí el video a Youtube sobre la visita De la Xina a Escornalbou.

Podeu veure aquí el curtmetratge Les 7 vides d’Eduard Toda.

 

 

 

 

“La Mancomunitat de Catalunya a les comarques tarragonines” de Manel Güell i Eugeni Perea. Novetat 2020.

Güell Junkert, Manel;  Perea Simón, Eugeni. La mancomunitat de Catalunya a les comarques tarragonines : projectes i realitats. Tarragona : Diputació de Tarragona, 2020.

Manel Güell Junkert i Eugeni Perea Simón, arxivers i historiadors reconeguts, expliquen en el primer apartat del llibre, abans de la introducció a la situació social, política i econòmica, els objectius del seu treball, que no són altres que “visualitzar la incidència i l’acció de la Mancomunitat en el món local de la província de Tarragona i constatar-ne, d’aquesta manera, l’abast, els efectes i les conseqüències. […] veure sobre el terreny, com és la recepció, aplicació, seguiment o rebuig dels programes que té en els seus àmbits de competències […] i què va significar per a la demarcació de Tarragona la Mancomunitat, quins objectius es van assolir i quines conseqüències se’n derivaren per al futur més immediat.”

Duespàgines abans ens adverteixen que en l’anàlisi històrica del període s’hi posaven de manifest dos pols o dos accents: […] “d’una banda, la burgesia emprenedora, motor econòmic que exigeix major potència i nous recorreguts, i, d’altra banda, un dens teixit associatiu que vertebra el país i facilita l’assumpció de canvis i de millores”. Davant de la dinàmica anterior convé recordar que “la Mancomunitat […] és administrativa i no disposa de capacitat legislativa, de manera que toparà, una i altra vegada i fins a la seva dissolució, amb el poder de l’estat, encallat en una burocràcia arcaica i en la pràctica rendista més que no pas a renovar els processos productius.”

L’obra institucional de la Mancomunitat entre 1914 i 1925 es detalla a la tercera part. Amb diversos orígens i destins, es fa referència, entre altres, a institucions i iniciatives com l’Escola Superior de Agricultura, els Camps d’Experimentació Agrària, l’Estació Enològica de Reus, la construcció de cellers cooperatius, la fallida Escola de Comerç de Tarragona, el desplegament de la xarxa telefònica i la seva liquidació, el Tribunal Tutelar de Menors i la Gota de Llet, la Beneficència Provincial, la lluita contra el paludisme al Delta, la Casa de Misericòrdia, el preventori de la Savinosa, el plantejament pedagògic i les escoles de la Masó o les biblioteques populars de Valls i del Vendrell. També es fa referència a activitats de foment en àmbits diversos com el turisme, la premsa, la llengua, l’esport, el ferrocarrils secundaris, les obres públiques i els camins i carreteres.

La quarta part, a diferència d’altres estudis, deixa constància de la supressió de la Mancomunitat, dos anys després de la proclamació de la Dictadura de Primo de Rivera. I a tall de conclusions, a l’apartat cinquè, es fa un repàs de l’impacte de l’acció mancomunal a les deu comarques actuals. D’entre els sis annexos destaca la biografia dels diputats provincials entre 1914 i 1924.

Podeu veure aquí la crònica de la presentació del llibre a TAC12.

Podeu llegir aquí la crònica de la presentació del llibre a Infocamp del dia 9 de febrer.

 

 

 

La Ciutat Residencial. Apunts d’història tarragonina del segle XX.

 

Fotografia del dia de la inauguració 6 de juliol de 1957

El maig de 1955 l’Obra Sindical de Educación y Descanso encarregava als arquitectes tarragonins Antoni Pujol Sevil i Josep Maria Monravà López la redacció d’un projecte de ciutat residencial. El propòsit era garantir les vacances dels obrers – “productores” en llenguatge de l’època- i les seves famílies a un preu assequible; just en el moment previ al desenvolupament turístic de la costa dels anys seixanta. El projecte no va patir gaires modificacions i les prop de 20 hectàrees de terrenys costaners van ser comprades pel Govern Civil y Jefatura Provincial, Diputació de Tarragona i l’Ajuntament. En dos anys es van construir les 180 vivendes unifamiliars, aïllades unes, aparellades altres i en filera la resta; a més de l’edifici de recepció, els menjadors, l’edifici social, l’església, el garatge, les instal·lacions esportives i els dipòsits d’aigua. La Ciutat Residencial a 4 quilòmetres de Tarragona es dividia en tres zones: la pròpiament residencial, a la part més elevada , l’esportiva, comunicada amb l’anterior per una pasarel·la per damunt de la N-340, i la marítima o de platja. Va ser inaugurada pel Ministro Secretario General del Movimiento y Delegado Nacional de Sindicatos José Solís Ruiz el 6 de juliol de 1957. 

El conjunt tenia poca densitat constructiva i estava en contacte amb la natura i adaptat a la topografia del lloc. Recordava el model de la ciutat jardí. El llenguatge arquitectònic era racionalista i enllaçava amb la modernitat d’abans de la guerra civil. Tanmateix, la baixa qualitat dels materials i les tècniques emprades en la construcció en van propiciar el deteriorament. En els anys 1989 i 1995 es va haver d’intervenir, de la mà dels arquitectes  Adolf Martínez i Josep Lluís Sisternas, per substituir i enderrocar alguns edificis, de manera que s’ha perdut la coherència de l’estil i del model inicials.

Per a saber-ne més:

Arquitectura del camp : guia / Centre de documentació de la demarcació de Tarragona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya ; [director: Josep Ma. Ferran i Mercadé].
Tarragona : Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya. Demarcació de Tarragona : Autoritat Portuària de Tarragona, 1995.

Guerrero, Jordi. Guia d’arquitectura de Tarragona : S. XX. Tarragona : COAC Demarcació de Tarragona, 2018

Guerrero, Jordi. Ciudad residencial de educación y descanso de Tarragona, 1954‐1959: la organización del ocio obrero en la posguerra española [Tesi doctoral] Publicada a UPCommons. Portal del coneixement obert de la UPC. Text complet aquí.

 

 

Fotografia del dia de la inauguració 6 de juliol de 1957

El maig de 1955 l’Obra Sindical de Educación y Descanso encarregava als arquitectes tarragonins Antoni Pujol Sevil i Josep Maria Monravà López la redacció d’un projecte de ciutat residencial. El propòsit era garantir les vacances dels obrers – “productores” en llenguatge de l’època- i les seves famílies a un preu assequible; just en el moment previ al desenvolupament turístic de la costa dels anys seixanta. El projecte no va patir gaires modificacions i les prop de 20 hectàrees de terrenys costaners van ser comprades pel Govern Civil y Jefatura Provincial, Diputació de Tarragona i l’Ajuntament. En dos anys es van construir les 180 vivendes unifamiliars, aïllades unes, aparellades altres i en filera la resta; a més de l’edifici de recepció, els menjadors, l’edifici social, l’església, el garatge, les instal·lacions esportives i els dipòsits d’aigua. La Ciutat Residencial a 4 quilòmetres de Tarragona es dividia en tres zones: la pròpiament residencial, a la part més elevada , l’esportiva, comunicada amb l’anterior per una pasarel·la per damunt de la N-340, i la marítima o de platja. Va ser inaugurada pel Ministro Secretario General del Movimiento y Delegado Nacional de Sindicatos José Solís Ruiz el 6 de juliol de 1957. 

El conjunt tenia poca densitat constructiva i estava en contacte amb la natura i adaptat a la topografia del lloc. Recordava el model de la ciutat jardí. El llenguatge arquitectònic era racionalista i enllaçava amb la modernitat d’abans de la guerra civil. Tanmateix, la baixa qualitat dels materials i les tècniques emprades en la construcció en van propiciar el deteriorament. En els anys 1989 i 1995 es va haver d’intervenir, de la mà dels arquitectes  Adolf Martínez i Josep Lluís Sisternas, per substituir i enderrocar alguns edificis, de manera que s’ha perdut la coherència de l’estil i del model inicials.

Per a saber-ne més:

Arquitectura del camp : guia / Centre de documentació de la demarcació de Tarragona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya ; [director: Josep Ma. Ferran i Mercadé].
Tarragona : Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya. Demarcació de Tarragona : Autoritat Portuària de Tarragona, 1995.

Guerrero, Jordi. Guia d’arquitectura de Tarragona : S. XX. Tarragona : COAC Demarcació de Tarragona, 2018

Guerrero, Jordi. Ciudad residencial de educación y descanso de Tarragona, 1954‐1959: la organización del ocio obrero en la posguerra española [Tesi doctoral] Publicada a UPCommons. Portal del coneixement obert de la UPC. Text complet aquí.

 

Més recursos digitals (15): Repositori Digital de l’Arquebisbat de Tarragona.

L’Arxiu Històric de l’Arquebisbat de Tarragona, conjuntament amb el departament de Mitjans de Comunicació Social, gestionen l’Hemeroteca digital, on es poden trobar les publicacions pròpies de l’arxidiòcesi, com el Full Dominical i el Butlletí Oficial de l’Arquebisbat de Tarragona – disponibles els de 1863 – ,així com els fulls parroquials de cada parròquia o d’entitats eclesiàstiques del seu àmbit territorial. L’objectiu es recollir totes les publicacions que actualment s’editen ja en format digital i, al mateix temps, anar incorporant les antigues publicades en paper.

L’accés al repositori, que inclou més de 5000 unitats,  es pot fer per sis grans categories o comunitats (“Arquebisbat”, “Confraries i Associacions, “Delegacions, secretaries i institucions”, “Mitjans de comunicació”, “Monacals, religiosos i religioses” i “Parroquials”), per l’autor/editor i per la data. Es pot consultar, així per exemple, les col·leccions de títols com  Gaudia : revista cultural portaveu dels Gogistes Tarragonins, El Pont alt : portaveu del Grup de Joves “Verge de Paret-Delgada”, Església de Tarragona : revista diocesana d’informació i pensament o el Full parroquial de Santa Coloma de Queralt. 

Podeu accedir aquí al recurs actualitzat.

“Dones i repressió al Vandellòs del primer franquisme” de Lluc Margalef Boquera. Novetat 2020.

Margalef Boquera, Lluc. Dones i repressió al Vandellòs del primer franquisme. Valls : Cossetània ; Vandellòs : l’Ajuntament, 2020.

El llibre Dones i repressió al Vandellòs del primer franquisme estudia l’opressió econòmica, política, social i les vexacions que sofriren les dones de Vandellòs durant la immediata postguerra. El relat explica com el franquisme emprà el dolor, el càstig i una concepció àmplia d’enemic com a armes polítiques. L’opressió exercida sobre les dones tenia per objectiu implantar un nou ordre i impedir qualsevol rebel·lió, alhora que  imposava l’ideal de dona catòlica, dòcil, submisa i obedient. La complicitat de part de la societat, amb el paper protagonista d’agents socialitzadors com l’Església, l’escola o la Secció Femenina de Falange, permeté propagar la doctrina nacionalcatòlica i reforçar la transmissió de valors tradicionals.

Lluc Margalef Boquera (Vandellòs, 1994) és jurista i politòleg per la Universitat de Barcelona. Ha fet una estada a la Pontificia Universidad Católica de Chile (Santiago de Xile). És estudiant del Màster en Estudis Llatinoamericans a l’Instituto de Iberoamérica (Salamanca), ha realitzat una estada d’investigació a El Colegio de México (Ciutat de Mèxic). Autor del llibre Diari de Guerra d’en Magí Domènech i Martí (Cossetània, 2014). Dones i repressió al Vandellòs del primer franquisme obtingué un accèssit al I Premi al millor Treball de Fi de Grau amb perspectiva de gènere de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona l’any 2018.

Podeu trobar més informació aquí, a la web de l’editorial Cossetània.

Podeu consultar post d’altres llibres locals escrits amb perspectiva de gènere:

Les Dones als orígens de Torreforta / edició a cura de Coral Cuadrada Majó i Esther Gutiérrez Escoda. Tarragona : Cercle d’Estudis Històrics i Socials “Guillem Oliver” del Camp de Tarragona, 2014. Post aquí.

Duch i Plana, Montserrat. De súbdites a ciutadanes : dones a Tarragona, 1939-1982 / Montserrat Duch Plana & Meritxell Ferré Baldrich ; pròleg a càrrec de Mary Nash. Tarragona : Cercle d’Estudis Històrics i Socials “Guillem Oliver” del Camp de Tarragona : Servei d’Arxiu i Documentació Municipal, 2009. Post aquí.  

Fuente Benito, Ángeles de la. Una Història de dones en lluita : la conflictivitat laboral en empreses tèxtils multinacionals : 1961-1980. Tarragona : Publicacions URV : Arola, 2019. Post aquí.

Memòries de dones / Coral Cuadrada (coordinadora) ; Montserrat Duch … [et al.].
Tarragona : Arola, 2009. Post aquí.