Aquest mes de desembre la sèrie documental Ingeniería Romana estrena nova temporada, amb dos nous capítols, Ciudades II i Acueductos II, en què la Tàrraco romana torna a ser present. Ahir, 18 de desembre, es van presentar al Teatre Tarragona en primícia; abans de l’emissió per TVE (coproductora de la sèrie). L’acte va estar organitzat pel Patronat Municipal de Turisme i l’empresa tarragonina Digivision. Tarragona és protagonista absoluta del primer capítol, amb el qual començarà la distribució internacional de la sèrie.
La presidenta del Patronat Municipal de Turisme, la regidora Inma Rodríguez, ha explicat que “des del Patronat reprenem i impulsem un projecte ambiciós i capdavanter en la utilització de les noves tecnologies per donar a conèixer Tarragona a tot el món”. Per la seva banda, el director de la sèrie i de l’empresa Digivision, José Antonio Muñiz, ha explicat que els nous capítols es presenten després de dos anys de treball intens, fet que dóna una idea de l’esforç i la complexitat de la producció.
La web de Lab RTVE té actualment disponibles vídeos de 360º que recreen amb realitat augmentada i virtual quatre escenaris de Tàrraco: el Circ, l’Amfiteatre, el Fòrum de la Colònia i el Recinte de Culte.
Accediu aquí a la nota de premsa de l’Ajuntament de Tarragona sobre l’acte.
Fa ben poc Edicions 62 ha publicat la 
Ha passat desapercebut que enguany s’han acomplert 100 anys de la defunció d’Emili Morera Llauradó (1846-1918), l’historiador més important del segle XIX tarragoní. És un referent útil , encara, en l’estudi de la història medieval de la ciutat i les comarques de Tarragona, en especial les que formen part de la diòcesi de la capital. Va ser un historiador d’ideologia conservadora, però rigorós i racional en les seves interpretacions. La seva obra té el valor afegit que es va confegir amb consultes a fons documentals que després de la seva mort s’han perdut.
En el 2018 ha fet 100 anys del naixement de dos historiadors més: Josep Maria Recasens Comes (1918-2013) i José Sánchez Real (1918-2008). El primer va ser alcalde de Tarragona entre 1979 i 1989. La seva vessant d’historiador és molt remarcable, tant per l’abast dels períodes històrics als quals va dedicar atenció, de la protohistòria fins el segle XX, com per la renovació historiogràfica que va representar la seva obra, feta sota els paràmetres de Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar. El seu darrer treball va ser una autobiografia, acompanyada de totes les referències bibliogràfiques de la seva obra. La tasca de José Sánchez Real té caràcter més miscel·lani amb interessos diversos, encara que decantada cap a l’arqueologia de la ciutat de Tarragona. En la seva obra destaquen les seves excavacions a la muralla, exemplars en molts aspectes, i l’exigència constant de rigor metodològic.
La primera capçalera és Sovatge : publicació de l’Ecomuseu dels Ports que pren com a títol la forma dialectal a Horta de Sant Joan i Arnes d’anomenar la cabra salvatge. En el primer número s’inclou un article de Salvador Carbó sobre la història social i econòmica del mas de Burot, un de Consol Marcó sobre la conservació i restauració del mas del Negre, o mas de Burot, un altre sobre la fàbrica d’Horta com a exemple de cubisme geomètric a càrrec d’Elias Gaston i, finalment, Salvador carbó en apropa l’Arxiu Històric Municipal d’Orta (AHMO). Podeu descarregar 
La segona capçalera és Penallonga : història, arqueologia i patrimoni dels Pallaresos. Elisabet Huntingfor Artigas n’ha estat la coordinadora i, en aquest cas, Penallonga fa referència al nom d’un despoblat proper als Pallaresos. A manera de pròleg hi trobem l’escrit del regidor de patrimoni del poble, Miquel Antoni Granero; a continuació Maria Bonet Donato presenta i justifica la nova publicació; Blanca Sorando López escriu sobre el Castellot dels Pallaresos; Kevin Cruces García, Anabel López Iniesta, Pablo Pedrero Bellvís, Esteban Salas Izquierdo i Miquel Saracho Corrales parlen sobre el cementiri, sobre la seva arquitectura i sobre els rituals i creences que històricament s’hi han vinculat; per últim, Soledat Perdices de la Fuente confegeix un article sobre l’itinerari per les obres de Jujol als Pallaresos. Podeu visualitzar la presentació de la revista Penallonga, amb la intervenció de Josep Sánchez Cervelló, 
al Museu d’Art Modern de Tarragona va tenir lloc la presentació del llibre Julio Antonio, 1889-1919. Un segle després. En la redacció de l’obra, amb pròleg del president de la Diputació, Josep Poblet, han participat nou estudiosos de l’obra de l’escultor de la Ribera de l’Ebre: Joan Launes Villagrasa, Anna M. Andevert, María Victoria Gómez Alfeo, Fernando García Rodríguez, Aida Marín Yrigaray, Carmen Fernández Aparicio, Lucía García de Carpi, Antonio Salcedo Miliani i Rosa M. Ricomà Vallhonrat. El llibre forma part de la col·lecció Tamarit, mantinguda pel Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona i Viena Edicions. A més de la presentació a Tarragona està previst fer-ne a Móra d’Ebre i a Madrid, a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, el proper mes de febrer.
El xiscle de l’oreneta (1939-1983) és el punt final del treball iniciat per Martí Rom, fa ja quaranta anys, sobre la relació de Joan Miró i Mont-roig del Camp. Abans, però, hem de comptar la participació de l’autor en la confecció i l’edició dels documentals D’un roig encès: Miró i Mont-roig (1979), Mont-roig: tornaveu mironià (2002) i Safatans mironians (2007) i la seva proposta de ninots mironians i de creació d’un itinerari 3M (Mirar, Miró, Mont-roig) (1993). Un pas més va ser la creació del 
europeus – Croàcia, Xipre, França, Grècia, Espanya, Itàlia, Eslovènia i Suïssa – l’art de la pedra seca ha estat inclòs a la Llista del Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO. Les construccions amb aquesta tècnica són molt presents en el conjunt de l’arquitectura tradicional de les nostres comarques i formen part del paisatge que ens és proper. A poc que sortim de pobles i ciutats trobem una gran quantitat de construccions rurals que donaven resposta a les necessitats existents quan es van construir. Estan bastides amb la tècnica que coneixem com pedra seca o pedra en sec. Tal vegada en lloc de tècnica podríem parlar de conjunt de coneixements i de tècniques, les quals permeten aixecar construccions amb pedres de l’entorn immediat sense cap material de cohesió, com ara la calç o el guix. D’aquesta manera s’han erigit una gran diversitat tipològica de construccions, en la seva major part relacionades amb l’economia tradicional agro-ramadera, l’explotació del bosc o l’abastament d’aigua: cabanes, barraques, masos, marges, paravents, cisternes, aljubs, basses, escales, ponts, estructures de caça, forns de calç o d’oli de ginebre, etc. És una arquitectura sempre integrada en l’entorn.
La 
hem de comptar cada cop més amb els festivals de poesia. De vegades queden arraconats en l’oferta de festivals, recitals i concerts de tota mena. Les iniciatives, des de la pionera Taca d’oli de l’any 2005, s’han succeït. A manera d’inventari assenyalem els que enguany s’han celebrat: 
Indústria i habitatge a la zona centre de la part baixa de Tarragona. L’arquitecte Ramon Aloguin ha conduït l’activitat. En divuit punts diferents ha assenyalat l’interès històric que tenen alguns habitatges actuals, així com els magatzems, dedicats al vi o al gra en la seva major part, que han sobreviscut. Els anys seixanta i setanta van suposar un canvi important en la fisonomia del barri, atès que les indústries es van desplaçar als afores, havien d’adaptar-se al canvi tecnològic i al canvi d’escala productiva de la seva activitat. Alguns magatzems van quedar obsolets, quan els nous camions no podien transitar pels carrers estrets del barri. Magatzems com els de López Bertan, Bonsoms, De Muller, Mallol, la Campana o Vallvè són ja ara altres fites de la història comercial i econòmica de Tarragona. L’edifici del carrer Rebolledo cantonada amb sant Josep, anomenat la Casa Grande, és d’una
tipologia arquitectònica única a Tarragona, però similar a edificis de l’esquerra de l’Eixample de Barcelona; o, seguint amb més exemples, la façana de la casa del carrer Smith número 20 es conserva tal com va preveure el projecte original de fa 140 anys. Hi ha un conjunt de carrers amb nom de sant – Miquel, Josep, Pau, Tecla – que conformen un nucli una diferenciat a la resta: són més estrets i amb major densitat d’habitatge. És possible que fossin resultat d’una operació urbanística vinculada a l’Església, antic propietari dels terrenys al segle XIX. L’edifici del carrer Rebolledo cantonada amb el Nou de Sant Pau, amb un esgrafiat de la Mare de Déu del Loreto al capdamunt, podria ser-ne el darrer vestigi, resultat d’una promoció de l’arquebisbat de començaments dels anys seixanta.
